El 1977 neix la “Comissió pro-salvaguarda del Farell”. Hi formen part partits (PSC, ERC, CDC, PSUC), sindicats (UGT, CCOO, CSUT, Unió de Pagesos) , associacions de veïns i entitats calderines com el Centre Democràtic i Progressista, Associació Cultural i d’altres. Organitza reunions, bustiades, penja pancartes i cartells, aconsegueix la col·laboració d’entitats calderines i una certa dfusió a la Premsa i la Rèdio fins i tot a nivell de tot Catalunya. També treballa amb experts que l’assessoren sobre els diferents camins per aconseguir aturar les extraccions a la muntanya del Farell. La comissió organitza també una recollida de signatures i en recull mil vuit-centes.
També el 1977 representants de la Comissió s’entrevisten amb Narcís Serra, Conseller d’Ordenació del Territori, durant una hora i mitja. Li van lliurar tota la documentació sobre la Pedrera i el conseller Serra es va comprometre a “fer tot el que estigués en les seves mans” per aconseguir el tancament de la pedrera, declarant que “en zones amb qualificació de Reserva Forestal no hi poden haver-hi indústries d’aquest tipus”.
La Comissió va realitzar actes públics amb l’assistència d’experts de diferents àmbits i també membres de totes les entitats de la Comissió, representants de l’empresa i treballadors i representants del Gremi d’Extracció d’Àrids.
Però el 18 de novembre de 1978, el Ple de l’Ajuntament predemocràtic presidit per Genís Pujol poc abans de les primeres eleccions democràtiques concedeix la llicència municipal d’activitats a l’empresa EGRESA.
I un cop constituits els nous Ajuntaments democràtics, el 8 d’octubre de 1979 el Ple de l’Ajuntament presidit per l’alcalde Miquel Puig Lucas declara la paralització de les pedreres per incumplir les condicions de la llicència, en concret no haver instal·lat captadors de pols ni haver reforestat.
El 7 de juliol de 1980 l’empresa EGRESA presenta un recurs contra l’Ajuntament i el 10 de novembre de 1982 l’Audiència Terrirorial de Barcelona dicta una sentència favorable al recurs de l’empresa i condemna el consistori a una indemnització de 109 milions de pessetes enlloc dels 433 que demanava l’empresa. L’Ajuntament aleshores presenta un recurs considerant que la quantitat és exagerada. I finalment el 18 de juny de 1984 el Tribunal Suprem falla a favor d’EGRESA i confirma la indemnització i ordena la reobertura.
Aleshores es torna a convocar la “Comissió per a la Salvaguarda del Farell” i 45 entitats de Caldes signen un manifest contrari a la sentència i el

l’empresa condemnant el consistori a una indemnització de 109 milions de pessetes enlloc dels 433 que demanava l’empresa. L’Ajuntament aleshores presenta un recurs considerant que la quantitat és exagerada. I finalment el 18 de juny de 1984 el Tribunal Suprem falla a favor d’EGRESA i confirma la indemnització i ordena la reobertura.

Aleshores es torna a convocar la “Comissió per a la Salvaguarda del Farell” i 45 entitats de Caldes signen un manifest contrari a la sentència i el lliuren a l’Ajuntament per a donar-li suport. I l’Ajuntament, recolzat per la ciutadania, decideix incomplir la sentència.

Actualment, tants anys després, només podem dir que la muntanya del Farell s’ha salvat tal i com la població demanava que EGRESA no va reiniciar les activitats i que no hi ha cap constància d’haver pagat la multa milionària. Com a prova, llegiu l’article escrit per l’Equip de Govern socialista el 1991 on diu explícitament que “després de tants anys encara no s’ha pagat res de la indemnització”.